Durant els últims 28 anys, més d’11.000 testimonis de Jehovà han deixat sa casa i fins i tot el seu país per a construir edificis en 120 països. Tots han dedicat completament les seues habilitats i energies sense cobrar un duro.

Molts es van pagar el viatge, altres van dedicar les seues vacacions i uns altres van demanar una excedència en la faena, cosa que va significar que perderen ingressos considerables.

No tenien cap obligació de fer eixos sacrificis, però es van oferir voluntàriament a fi de fer avançar la predicació de les bones notícies del Regne (Mateu 24:14). Han construït oficines, residències i instal·lacions per imprimir bíblies i publicacions basades en la Bíblia. Els Testimonis de Jehovà també han construït sales d’assemblees de fins 10.000 seients i sales de reunions amb capacitat per a 300 persones.

Este programa encara està en marxa. Una volta els treballadors arriben al lloc del projecte, la sucursal local els dóna casa, menjar, servici de llavaneria i altres necessitats quotidianes. Els testimonis locals també participen de l’alegria de construir.

Per a organitzar i coordinar tot este esforç, en 1985 es va començar un programa internacional. Per a participar en este programa, els voluntaris han de ser testimonis de Jehovà d’entre 19 i 55 anys d’edat amb experiència en almenys algun ofici relacionat amb la construcció. Per regla general, una assignació d’este programa pot durar entre dos setmanes i tres mesos, encara que a voltes es pot allargar un any o més.

S’ha ensenyat a les mullers dels treballadors a fer coses com nugar amb filferro les barres d’acer dels forjats, alicatar, o escatar i pintar. Altres ajuden en la preparació dels menjars per als treballadors o en la neteja dels allotjaments.

Quan alguns voluntaris tornen a casa, escriuen per agrair que se’ls haja convidat a treballar. Un matrimoni va escriure: «Volem donar les gràcies pel privilegi que hem tingut de treballar en la sucursal de Budapest. Els testimonis d’Hongria eren molt amorosos i agraïts! Dir-los adéu després de passar allí un mes ha sigut molt difícil. Però és el que sempre passa, no? Esperem poder tornar una altra volta en primavera. En cada assignació hem sentit lo mateix, hem sentit que era el millor mes de les nostres vides».