ABEL observa com el seu ramat d’ovelles pastura plàcidament en el vessant d’un turó. Aleshores, desvia la mirada una mica més enllà, cap a un altre indret, on troba una tènue resplendor. Just allà hi ha una espasa flamejant que dóna voltes sense parar i bloqueja el pas al jardí d’Edèn. Fa temps, els seus pares hi van viure, però ara ni ells ni els seus fills hi poden entrar. Imagina la brisa del capvespre despentinant els cabells d’Abel mentre alça la mirada al cel pensant en el seu Creador. S’escurçarà la distància que separa l’home de Déu? Això és el que Abel desitja amb totes les seves forces.

Avui dia Abel ens parla. El pots sentir? Potser diràs que és impossible perquè, al cap i a la fi, aquest segon fill d’Adam va morir fa molts anys i les seves restes es van perdre entre la pols de fa uns seixanta segles. A més, la Bíblia ensenya que «els morts no saben res» (Eclesiastès 9:5, 10). I, a sobre, cap de les paraules que Abel va pronunciar han quedat registrades a la Bíblia. Així doncs, com és possible que Abel ens parli?

Pel que fa a Abel, l’apòstol Pau va escriure sota inspiració: «Per ella, després de mort encara parla» (Hebreus 11:4, TBS). A què es referia al dir que Abel encara parla «per ella»? Que ens parla a través de la fe. De fet, Abel va ser el primer humà que va cultivar aquesta extraordinària qualitat, i la va demostrar d’una manera tan excepcional que es pot dir que el seu exemple encara és viu, i és un model magnífic que podem imitar avui dia. Però només si aprenem de la seva fe i la intentem imitar, podrem dir que el passatge d’Abel realment ens parla i ens beneficia.

Però, si la Bíblia parla tan poc sobre Abel, què podem aprendre d’ell i de la seva fe? Vegem-ho.

Abel va néixer en les primeres albors de la història humana. Temps després, Jesús el va relacionar amb «la fundació del món» (Lluc 11:50, 51, TBS). Amb aquesta expressió es referia als qui tenen l’esperança de ser redimits dels seus pecats. Tot i ser el quart ésser humà de la història, sembla que Abel va ser la primera persona que Déu va considerar digna de ser redimida. * Queda clar, doncs, que Abel no va créixer envoltat de les millors influències.

Tot i que el món encara era jove, una nuvolada de tristos esdeveniments va colpejar la família humana. Adam i Eva segurament eren persones dinàmiques i de gran bellesa, però havien caigut en un greu error, i n’eren conscients. En el seu dia havien estat perfectes i havien tingut l’esperança de viure per sempre, però es van rebel·lar contra Jehovà i, com a conseqüència, van ser desterrats de la seva llar paradisíaca al jardí d’Edèn. Al posar els seus desitjos per davant de  qualsevol altra cosa, fins i tot de les necessitats dels seus descendents, van perdre la perfecció i la vida eterna (Gènesi 2:15–3:24).

La vida fora del jardí era molt dura per a Adam i Eva. Amb tot, quan va néixer el seu primer fill el van anomenar Caín, que vol dir «El que ha estat produït», i Eva va dir: «He infantat un home gràcies a Jahvè». Aquestes paraules donen a entendre que Eva potser tenia present la promesa que Jehovà havia fet a l’Edèn. Déu havia dit que una dona produiria un «llinatge» que destruiria el malvat que els havia extraviat (Gènesi 3:15; 4:1). Pensava Eva que ella era la dona de la profecia, i que Caín era el «llinatge» promès?

Si era així, Eva estava molt equivocada. Encara pitjor, si Adam i Eva havien inculcat aquestes idees a Caín des de petit, sens dubte no li van fer cap bé perquè van alimentar el seu orgull. Al cap d’un temps, van tenir un altre fill, però no trobem cap declaració presumptuosa sobre ell. Al contrari, li van posar el nom d’Abel, que probablement vol dir «Exhalació» o «Vanitat» (Gènesi 4:2). Van escollir aquest nom perquè esperaven menys d’ell que de Caín? No ho sabem del cert.

En qualsevol cas, els pares d’avui dia poden aprendre molt d’Adam i Eva. Si tens fills, alimentaràs amb paraules i accions el seu orgull, l’ambició i les tendències egoistes? O més aviat els ensenyaràs a ser amics de Jehovà i a estimar-lo? Malauradament, els primers pares no van complir amb la seva responsabilitat, però encara hi havia esperança per als seus descendents.

Probablement, mentre els seus dos fills creixien, Adam els va ensenyar feines que s’havien de fer per cobrir les necessitats de la família. Així doncs, Caín es va fer pagès i Abel, pastor.

No obstant això, Abel va aconseguir una cosa molt més important: al llarg dels anys va cultivar fe —una magnífica qualitat de la qual Pau va parlar temps després. Però para’t a pensar: com la va poder cultivar si no hi havia cap altre humà que li donés un bon exemple? Analitza tres bases sòlides sobre les quals Abel probablement va fomentar la seva fe.

La creació de Jehovà.

És cert que Jehovà havia maleït la terra, i per això hi creixien espines i cards que dificultaven l’agricultura, però aquesta encara produïa més del necessari per mantenir la família d’Abel amb vida. A més, Jehovà no havia maleït ni els animals, inclosos els ocells i els peixos; ni les muntanyes, els llacs, els rius i els mars; ni el cel, els núvols, el Sol, la Lluna i les estrelles. Mirés on mirés, Abel trobava evidències de la saviesa, la bondat i el profund amor de Jehovà Déu, el Creador de tot (Romans 1:20). Al meditar amb agraïment en aquestes realitats, la seva fe s’enfortia cada cop més.

 Abel segurament dedicava temps a meditar en assumptes espirituals. Imagina-te’l cuidant el seu ramat. Com a pastor, havia de caminar molt per guiar aquests animals dòcils a través de turons, valls i rius, i sempre cercava els prats més verds, els millors abeuradors i els aixoplucs amb més ombra. De totes les creacions de Jehovà, les ovelles semblaven les més indefenses, com si per natura necessitessin la guia i la protecció de l’home. Oi que tot això li devia ensenyar que ell també necessitava guia, protecció i cura d’Algú molt més savi i poderós que cap humà? Sens dubte va expressar molts d’aquests pensaments en oració i, gràcies a això, la seva fe continuava creixent.

Les promeses de Jehovà.

Adam i Eva devien explicar als seus fills què havia passat al jardí i com n’havien estat expulsats. Per això, Abel tenia moltes coses en què meditar.

D’una banda, quan va veure que creixien espines i cards, va entendre que s’havia complert la maledicció de Jehovà sobre la terra. De l’altra, al néixer els seus germans, va veure que, tal com havia predit Jehovà, la seva mare patia dolors durant l’embaràs i el part. A més, va veure amb els seus propis ulls la trista realitat que Jehovà havia profetitzat: que Eva sentiria una necessitat desmesurada de l’amor i l’atenció d’Adam i que aquest, per la seva part, la dominaria. Abel va experimentar en cada cas que les paraules de Jehovà es complien fil per randa i, per tant, tenia raons sòlides per posar fe en la promesa d’un «llinatge» que solucionaria els problemes que es van originar a l’Edèn (Gènesi 3:15-19).

Els servents de Jehovà.

En aquella època no hi havia cap ésser humà que fos un bon exemple per a Abel; però els humans no eren les úniques criatures intel·ligents a la Terra. De fet, per bloquejar l’entrada al jardí, Jehovà hi va col·locar querubins —àngels de molt alt rang— i una espasa flamejant que donava voltes sense parar (Gènesi 3:24).

Imagina’t Abel, de ben petit, observant els querubins. Segur que els seus cossos materialitzats transmetien un immens poder, i aquella «espasa» flamejant que sempre donava voltes li inspirava admiració. Va veure algun cop que els querubins s’avorrissin i abandonessin la seva assignació? Tot el contrari, aquelles criatures intel·ligents i poderoses es van mantenir just en aquell lloc dia i nit, any rere any, dècada rere dècada. Abel va trobar en aquells querubins l’exemple de lleialtat i d’obediència que no havia vist en la seva pròpia família i, gràcies a això, va aprendre que Jehovà Déu tenia servents justos i fidels, cosa que va enfortir la seva fe.

Així doncs, com més meditava en tot el que Jehovà havia revelat sobre si mateix a través de la creació, de les Seves promeses i dels exemples dels seus servents, més creixia la seva fe. Oi que es pot dir que Abel ens parla? En el cas dels joves, els pot animar saber que és possible tenir una fe autèntica en Jehovà independentment del que facin els seus familiars. I és que les meravelloses creacions que ens envolten, el fet de tenir la Bíblia completa i els molts exemples d’homes i dones fidels són una base sòlida on tots podem edificar la fe.

Com que la seva fe anava creixent, Abel va voler trobar una manera d’expressar-ho a Jehovà. Però, si el Creador de l’univers no necessitava res de part dels humans, què li podria regalar un simple mortal? Amb el temps, Abel va entendre una profunda veritat: si senzillament li oferia el millor que tenia i ho feia amb el motiu adequat, el seu amorós Pare celestial es complauria.

Per això, va preparar algunes ovelles del seu ramat per oferir-les a Jehovà. Va escollir-ne els millors exemplars, els primogènits, i hi va incloure les millors parts dels animals. Caín també va preparar una ofrena amb productes de la seva collita  per buscar la benedicció i el favor de Jehovà. Però els seus motius no eren com els d’Abel, i aquesta diferència es va fer evident quan els dos germans van presentar les ofrenes.

Possiblement, tots dos van fer altars i van utilitzar foc per als sacrificis, i potser els van fer davant els querubins, els únics representants de Jehovà a la Terra en aquella època. Com va respondre Jehovà? La Bíblia diu que «Jahvè acceptà Abel i la seva ofrena», tot i que no explica com li ho va fer evident (Gènesi 4:4). Ara bé, per què va ‘acceptar Abel’?

Podria ser pel tipus de sacrifici? És veritat que Abel va oferir animals vius, i en va vessar la sang. Però, s’adonava del valor que tindrien aquests sacrificis? Molts segles després, Déu va usar el sacrifici d’un anyell sense defectes per representar que la sang innocent del seu Fill perfecte, «l’anyell de Déu», també seria vessada (Joan 1:29; Èxode 12:5-7). Però moltes d’aquestes coses s’escapaven de la comprensió d’Abel.

El que sabem del cert és que Abel va oferir el bo i millor del que tenia, i ho va fer per amor a Jehovà i fe en Ell. Per això, Déu va acceptar Abel i la seva ofrena.

El cas de Caín va ser ben diferent perquè Jehovà «no acceptà Caín i la seva [ofrena]» (Gènesi 4:5). En realitat, l’ofrena en si no tenia res de dolent; de fet, la Llei de Déu va permetre més tard oferir productes del camp ( Levític 6:7, 8 [6:14, 15 en NM]). El problema radicava en les seves accions, ja que la Bíblia diu que «les seves obres eren dolentes» (1 Joan 3:12). Igual que li passa a molta gent d’avui dia, Caín va pensar que n’hi havia prou a aparentar que adorava Déu i, ben aviat, les seves accions van demostrar que no tenia fe en Jehovà ni amor per Ell.

Va intentar aprendre de l’exemple del seu germà a l’adonar-se que Jehovà no l’havia beneït? I ara! Li bullia la sang per l’odi que li tenia, i Jehovà ho va veure. Per això, va raonar pacientment amb ell i el va avisar que aquella actitud l’encaminava a un pecat greu, però també li va dir que si canviava la seva manera de fer ‘s’alçaria’, és a dir, rebria l’aprovació de Déu (Gènesi 4:6, 7).

En comptes d’escoltar Déu, Caín va convidar el seu confiat germà a passejar pel camp, on el va atacar i el va assassinar (Gènesi 4:8). Per això, es podria dir que Abel va ser la primera víctima de persecució religiosa, el primer màrtir. És cert que va morir, però la seva història encara és viva.

Simbòlicament, la seva sang clamava venjança; i Jehovà va fer justícia al castigar el malvat Caín pel seu crim (Gènesi 4:9-12). I més important encara, el relat de la fe d’Abel ens parla avui dia. En comparació amb la gent d’aquella època, va viure pocs anys, potser uns cent, però va aprofitar bé la seva vida, i va morir sabent que comptava amb l’aprovació i l’amor del seu Pare celestial Jehovà (Hebreus 11:4, TBS). Podem confiar, doncs, que Jehovà el té a la Seva memòria infinita i el ressuscitarà per viure al paradís a la Terra (Joan 5:28, 29). Te’l trobaràs allà? El podràs veure si et resols a escoltar-lo i a imitar la seva extraordinària fe.