JOSEP mira amb nostàlgia cap a l’est desitjant escapar de la caravana i fugir corrents. En algun lloc més enllà dels turons, no gaire lluny, hi ha casa seva, Hebron. El seu pare, Jacob, es deu estar preparant per al vespre, ignorant totalment el que li ha passat al seu fill favorit. Però Josep no li pot explicar què ha passat; pel que ell sap, probablement no tornarà a veure mai més el rostre envellit del seu pare estimat. Els comerciants el vigilen mentre guien els camells a través de la ruta que va cap al sud. Ara que Josep els pertany, no li treuen l’ull de sobre. En trauran molt benefici d’ell al llunyà Egipte, ja que aquest noi és tan valuós com la mercaderia de resines aromàtiques i olis que porten.

Josep no té més de disset anys. Imagina-te’l mirant cap a l’oest amb els ulls mig tancats, on el sol ja quasi està tocant l’horitzó de la mar Gran, mentre intenta comprendre per què la seva vida s’ha fet miques. Sembla increïble que els seus propis germans hagin estat a punt de matar-lo i al final l’hagin venut com a esclau. A Josep li deu costar molt aguantar-se les llàgrimes. No es pot ni imaginar què serà de la seva vida.

Com va arribar Josep a aquesta situació tan terrible? Què podem aprendre de la fe d’un jove que va ser rebutjat i tractat injustament per membres de la seva pròpia família?

Josep provenia d’una família molt gran, però no era una família unida i feliç. El que la Bíblia explica sobre la família de Jacob és una mostra clara dels efectes negatius de la poligàmia, una pràctica molt arrelada que Déu va tolerar dins el seu poble fins que el seu Fill va restablir la norma original de la monogàmia (Mateu 19:4-6). Jacob va tenir almenys catorze fills de quatre dones diferents: les seves dues esposes, Lia i Raquel, i les seves serventes, Zilpà i Bilhà. Des del principi, Jacob estava enamorat de Raquel, qui era molt bonica. Però mai es va sentir atret de la mateixa manera per Lia, la germana gran de Raquel, amb qui Jacob també es va casar perquè el van enganyar. Entre les dues dones va persistir una rivalitat hostil, cosa que va afectar els seus fills i va fer que entre ells hi haguessin enveges (Gènesi 29:16-35; 30:1, 8, 19, 20; 37:35).

 Raquel va ser estèril durant molt de temps i, quan finalment va donar a llum Josep, Jacob va tractar aquest fill de la seva vellesa d’una manera especial. Per exemple, en una ocasió la família anava de camí per trobar-se amb el germà de Jacob, Esaú, qui en el passat havia tingut la intenció de matar-lo. Com que era una situació perillosa, Jacob es va assegurar que Raquel i el petit Josep anessin a la rereguarda de la caravana familiar, la posició més segura. Segur que aquest dia tan tens va marcar profundament Josep. Pensa com es deuria sentir aquell matí mentre es preguntava sorprès per què el seu pare, qui era gran però tenia molt de vigor, coixejava. Es deuria quedar sense paraula quan en va saber la raó: el seu pare havia estat lluitant tota la nit amb un àngel molt poderós! I per què? Doncs bé, Jacob volia que Jehovà el beneís. I Déu el va recompensar posant-li un nom nou: Israel. Una nació sencera portaria el seu nom! (Gènesi 32:22-31.) Amb el temps, Josep va saber que els fills d’Israel engendrarien les tribus d’aquesta nació.

Més tard, Josep, quan encara era molt jove, va patir en la seva pròpia pell la tragèdia de veure que la persona a qui més estimava el deixava. La seva mare va morir mentre donava a llum el seu germà petit, Benjamí. El seu pare va plorar molt la seva mort. Imagina’t Jacob eixugant afectuosament les llàgrimes a Josep i confortant-lo amb la mateixa esperança que havia confortat Abraham, el seu avi. Josep es deuria commoure moltíssim quan va saber que, un dia, Jehovà tornaria la vida a la seva mare! Això potser va fer que Josep estimés encara més el «Déu [...] de vius», qui és tan generós (Lluc 20:38; Hebreus 11:17-19). Després de la mort de la seva esposa, Jacob sempre va sentir una tendresa especial per aquests dos nens, els fills que va tenir amb Raquel (Gènesi 35:18-20; 37:3; 44:27-29).

Molts nens pujarien malcriats o consentits si rebessin un tracte tan especial. Però Josep va aprendre de les moltes qualitats dels seus pares i va desenvolupar una fe forta i un sentit ben definit del que està bé i malament. Un dia, quan tenia disset anys, mentre treballava com a pastor ajudant alguns dels seus germans grans, es va adonar que no s’estaven comportant gaire bé. Es va sentir temptat a deixar córrer el tema per tal de guanyar-se la seva aprovació? En qualsevol cas, va fer el correcte: ho va explicar al seu pare (Gènesi 37:2). Aquest acte valent potser va confirmar l’opinió tan bona que Jacob tenia del seu fill, a qui tant estimava. Quin exemple tan bo per als cristians joves! Com pots imitar-lo? Si mai et sents temptat a amagar un pecat greu d’algú, potser del teu germà o d’un amic, sigues assenyat i assegura’t que ho sàpiguen els qui el poden ajudar (Levític 5:1).

També podem aprendre una lliçó de la família de Josep. Tot i que els cristians verdaders  no practiquen la poligàmia, avui dia molts d’ells formen part de famílies reconstituïdes, les quals es componen de padrastres, madrastres, fillastres i germanastres. L’exemple de la família de Jacob ensenya que mostrar favoritisme i ser parcial debilita la unitat familiar. Els pares assenyats fan tot el que poden per assegurar a cadascun dels seus fills i fillastres que els estimen, que cadascun d’ells té les seves habilitats i que tots poden contribuir a la felicitat de la família (Romans 2:11).

El fet que Josep defensés de manera tan valenta el que era correcte potser va fer que Jacob l’honrés, qui va fer teixir un vestit especial per al seu fill (Gènesi 37:3). Segurament era un vestit elegant, potser amb mànigues llargues i que li arribava fins als peus, i és probable que fos el tipus de vestit que portaria un noble o un príncep.

Segur que Jacob tenia bones intencions i que Josep es va commoure per aquesta mostra d’estima i afecte. Però el vestit que li va regalar el seu pare li portaria molts problemes. Per què? Doncs bé, recorda que el noi era pastor, un treball físic molt dur. Imagina-te’l amb un vestit reial, travessant prats amb herba alta, saltant per les roques o intentant desenredar d’un arçot un anyell perdut. Pitjor encara, com es veuria afectada la relació amb els seus germans per aquesta mostra especial de favor per part del seu pare?

La Bíblia respon: «Els seus germans s’adonaven que el seu pare l’estimava més que tots els seus fills; per això, l’avorrien i no podien parlar-li amigablement» (Gènesi 37:4). * Es pot arribar a comprendre que els germans de Josep sentissin enveja, però no van ser assenyats perquè van cedir a aquesta emoció tan perniciosa (Proverbis 14:30; 27:4). I tu? T’has mort mai d’enveja quan algú ha rebut l’atenció o l’honra que t’agradaria rebre? Recorda que l’enveja que van sentir els germans de Josep els va portar a fer coses de les quals més tard es penedirien moltíssim. Aquest exemple ens fa tenir present a tots els cristians que és savi ‘alegrar-nos amb els qui estan alegres’ (Romans 12:15).

Segurament Josep notava que els seus germans li tenien mania. Ara bé, amagava el seu vestit quan els seus germans eren a la vora? Potser es va sentir temptat a fer-ho. Recorda, però, que Jacob li va regalar el vestit com a senyal del seu favor i amor. I com que Josep volia estar a l’altura de la confiança que el seu pare li tenia, va ser fidel i va portar el vestit. Què ens ensenya el seu exemple? Doncs bé, tot i que el nostre Pare celestial mai no és parcial, de vegades escull servents fidels i els afavoreix. A més, demana als seus adoradors que siguin  diferents d’aquest món corrupte i immoral. Igual que el vestit especial de Josep, la conducta dels cristians verdaders els fa diferents de les persones que els envolten, cosa que de vegades provoca enveja i hostilitat (1 Pere 4:4). Hauria d’ocultar un cristià la seva verdadera identitat com a servent de Déu? No, igual que Josep tampoc va amagar el seu vestit (Lluc 11:33).

Poc després, Josep va tenir dos somnis extraordinaris. En el primer, Josep va veure que ell i els seus germans portaven una garba de gra cadascun. Però després, les garbes dels seus germans van encerclar la seva garba i es van inclinar davant d’ella mentre aquesta es mantenia dreta. En el segon somni, el sol, la lluna i onze estrelles es van prosternar davant Josep (Gènesi 37:6, 7, 9). Què hauria de fer Josep amb aquests somnis tan vívids i estranys?

Els somnis provenien de Jehovà Déu. Eren de naturalesa profètica i Déu volia que Josep comuniqués el missatge que contenien. En cert sentit, Josep havia de fer el mateix que profetes posteriors, els quals van anunciar missatges i judicis de Déu al Seu poble obstinat.

Josep va dir amb tacte als seus germans: «Escolteu el somni que he tingut». Els seus germans van entendre el somni, i no els va agradar gens ni mica. Van respondre: «¿Que potser vols arribar a ser el nostre rei o ens vols governar?». I el relat afegeix que «a causa dels seus somnis i de les seves paraules l’avorrien encara més». Llavors, quan Josep va explicar el segon somni al seu pare i als seus germans, la reacció no va ser gaire millor. El relat diu: «El seu pare el va renyar: “¿Què vol dir aquest somni que has tingut? ¿És que hem de venir jo, la teva mare i els teus germans a prosternar-nos davant teu?”». Amb tot, Jacob va continuar donant voltes al somni de Josep. Podria ser que Jehovà s’estigués comunicant amb el jove? (Gènesi 37:6, 8, 10, 11.)

Josep no va ser ni el primer ni l’últim servent de Jehovà a qui se li va demanar que anunciés un missatge profètic que seria impopular i que, fins i tot, provocaria persecució. Jesús, qui va ser el missatger més important de tots, va dir als seus seguidors: «Si m’han perseguit a mi, també us perseguiran a vosaltres» (Joan 15:20). Els cristians de totes les edats poden aprendre molt de la fe i el coratge del jove Josep.

Poc després, Jacob va enviar Josep a veure els seus germans grans, els quals estaven pasturant els ramats cap al nord, prop de Siquem, on havien fet enemics aferrissats no feia gaire. Naturalment, Jacob estava preocupat pels seus fills, i és per això que va enviar Josep per saber com estaven. T’imagines com es devia sentir Josep? Ell sabia que els seus germans l’odiaven més que mai! Què passaria quan es presentés davant d’ells com a portaveu del seu pare? No obstant això, Josep va ser obedient i va emprendre el viatge (Gènesi 34:25-30; 37:12-14).

Va ser un bon passeig, ja que Josep potser va passar quatre o cinc dies caminant. Siquem estava a uns vuitanta quilòmetres al nord d’Hebron. Però un cop va arribar a Siquem, Josep es va assabentar que els seus germans havien anat a Dotan, a uns vint-i-dos quilòmetres més cap al nord. Finalment, quan hi estava arribant, els seus germans el van veure a certa distància. Immediatament, el seu odi va esclatar. El relat llegeix: «Es van dir entre ells: “Mireu, aquí ve el somniador. Som-hi, veniu, matem-lo i tirem-lo a qualsevol cisterna, i direm que una bèstia ferotge l’ha devorat. Així veurem què en resultarà dels seus somnis!”». Rubèn, però, va convèncer els seus germans perquè llancessin Josep a la cisterna viu, amb l’esperança de rescatar-lo més tard (Gènesi 37:19-22).

Totalment ignorant del que planejaven fer els seus germans, Josep es va acostar a ells, esperant que fos una trobada pacífica. Però els seus germans el van atacar! Li van treure brutalment el seu vestit especial, el van arrossegar fins a una cisterna sense aigua, el van empènyer i va caure a dins! Una vegada es va recuperar de l’ensurt, es va posar dret amb dificultat, però mai podria escalar i sortir tot sol de la cisterna. Tan sols veia  un trosset de cel mentre la veu dels seus germans s’allunyava. Els va demanar a crits que l’ajudessin, però el van ignorar. De manera insensible, es van posar a menjar allà a la vora. Mentre Rubèn no hi era, de nou van pensar a matar Josep, però Judà els va persuadir perquè el venguessin a algun comerciant que passés per allà. Dotan era a prop de la ruta comercial que portava a Egipte, i no va passar gaire temps quan van veure arribar una caravana d’ismaelites i madianites. Abans que Rubèn tornés, ja estava tot arranjat. Havien venut el seu germà com a esclau per vint sicles (Gènesi 37:23-28; 42:21). *

En aquest punt ens trobem a l’inici del nostre relat. Mentre portaven Josep cap al sud de camí a Egipte, semblava que ho havia perdut tot. Li havien robat la seva vida! Durant anys, no sabria res de la seva família: res de l’angoixa que va patir Rubèn quan va veure que Josep ja no hi era; res del sofriment que va patir Jacob quan el van enganyar i li van fer creure que el seu fill estimat havia mort; res del seu avi Isaac, qui encara vivia; ni tampoc sabria res del seu estimat germà petit, Benjamí, a qui enyoraria moltíssim. Ara bé, realment ho va perdre tot? (Gènesi 37:29-35.)

Josep encara tenia una cosa que els seus germans mai li podrien prendre: la fe. Coneixia molt bé el seu Déu, Jehovà, i res li podria robar aquesta fe —ni el fet de perdre la família, ni les dificultats que va patir com a captiu durant el llarg viatge a Egipte, ni tan sols la humiliació de ser venut com a esclau a un egipci ric anomenat Putifar (Gènesi 37:36). La fe de Josep i la seva determinació a mantenir-se prop del seu Déu es van fer més fortes a través d’aquestes penúries. En futurs articles analitzarem com aquesta fe va permetre que Josep fos més útil per al seu Déu, Jehovà, i per a la seva família, qui passaria per problemes. Siguem assenyats i imitem la fe de Josep!